Camí de Santiago i Terapia Junguiana

Era un home amant de viatjar a terres llunyanes, de recórrer senderes no freqüentades pels turistes. Va acudir a Esperanza Psicólogos a la recerca d’orientació després de diversos fracassos amorosos, tenia problemes en la relació amb les dones. De seguida vaig descobrir pors, trets defensius de control i repressió, i trets obsessius, però, com sol succeir a l’inici d’un procés terapèutic, ell no acabava de veure’l amb claredat (sobretot perquè aquests símptomes no eren greus).

Als pocs mesos es va plantejar la possibilitat d’avançar les seves vacances i realitzar el camí de Santiago. Em va dir que ja ho havia fet 6 vegades!, i que aquesta vegada volia recórrer-ho per una nova ruta. Li vaig preguntar què havia descobert de si mateix, i em va mirar perplex… “res”. ‘Res?’, li vaig respondre. ‘Se suposa que el camí de Santiago és un viatge iniciàtic, no es tracta que acabis levitant, sinó que, almenys, descobreixis una mica de tu mateix del que no eres conscient fins llavors’. Doncs no. Només va ser conscient del bonica que és la Naturalesa. I, després de parlar d’això, es va adonar que en cap dels 6 viatges tenia la ment oberta cap a si mateix.

Li vaig comentar si estaria d’acord a no avançar les seves vacances (seria esperar un parell de mesos més), per a així fer el Camí amb més temps de procés terapèutic ‘a la seva esquena’, ja que jo creia que així estaria millor preparat per a aprofitar els beneficis del Camí. Va estar d’acord, no necessitava afanyar les coses.

Va arribar el moment, va partir, aquesta vegada pel Camí Portuguès des de Lisboa, i va estar més temps del que ell creia. Quan va reprendre la teràpia, va compartir amb mi la seva experiència, que aquesta vegada va ser molt bona. El primer que em va dir va ser “he estat conscient dels meus bloquejos, les meves obsessions, com se’m va la ment i fa que em perdi… ara entenc el que em deies! És el setè Camí, i és la primera vegada que he assumit les meves pors, les meves solituds, les meves obsessions…” “Em vaig obsessionar, abans d’anar, a reservar els albergs, per a estar segur que tindria lloc… i no era necessari… si el segon dia vaig dormir a la intempèrie, perquè vaig voler!. I tot sense problemes”

Gràcies al treball previ que vam fer amb els seus somnis, i amb la seva vida quotidiana, intentant que es veiés “des de fora” i ampliés la comprensió de si mateix, per primera vegada va poder aprofitar el viatge exterior i convertir-lo en un viatge interior (que és del que ens ocupem en la teràpia junguiana). Va arribar a dir coses que semblen extretes dels llibres i de les teories, però eren molt més valuoses posat que les havia VISCUT en si mateix. “Hi ha moments en què no val la pena donar voltes, els problemes es resolen solos”

I em va explicar com va aplicar el que moltes vegades li vaig dir, però no acabava de comprendre: deixar-se anar, deixar anar…

Un dels exemples va ser, primer, que  a una persona li va regalar un objecte amb el qual estava molt encapritxat: la fletxa groga que indica la direcció del camí, una fletxa feta amb paper matxé que no l’ha vist en cap altre lloc fora d’on la va comprar. I ja llavors va pensar que a la volta m’ho havia d’explicar, ja que aquest acte de desprendre’s (deixar anar…) era nou per a ell.

Dies després volia anar a visitar un lloc, però això li implicava separar-se de la companyia que portava i de la ruta… o anava a aquest lloc, o anava a l’alberg, totes dues coses no podien ser…  va respirar, i va començar a ploure. Això, per primera vegada, ho va veure com una resposta, va renunciar a la seva rigidesa i va ser a l’alberg. Una vegada allí, després de participar en el petit grup que eren, va veure que llavors es donaven les circumstàncies adequades per a anar a aquest lloc, i va partir. Sense presses. Sense obsessió a arribar. En el camí es va topar amb una anciana vilatana i, per a la seva sorpresa, va iniciar una conversa amb ella que li va portar una bona estona, i de la qual va extreure un ensenyament de vida. Després va arribar al lloc, el Monestir de Herbón, un monestir hospitalari pròxim al poble de Padró però allunyat del camí habitual; no sabia si hi hauria lloc per a ell, però per primera vegada ni sentia temor ni li importava. Li van rebre afectuosament, i hi havia lloc per a allotjar-se.

Però això no va ser tot; per a finalitzar aquesta experiència, el matí de el  endemà va tenir la major alegria. En el desdejuni en el monestir, com a sorpresa per als pocs que allí hi havia, els van regalar… la fletxa groga del pelegrí, feta amb paper matxé… “El que vaig donar amb generositat em va tornar!” Acabava d’entendre, millor dit, viure, la qual cosa és deixar-se anar i fluir amb la vida. L’anàlisi junguià i el camí de Santiago s’havien connectat.

I, que curiós!… sabeu que la finca de Carl Gustav Jung, a la vora del Llac de Zürich, està bé prop del Camí de Santiago (Jakobsweg) Suís?