SANT JORDI I EL DRAC. UNA VISIÓ JUNGUIANA

La Llegenda de Sant Jordi i el drac no és un relat amb intencions patriarcals que pretenguin induir a les nenes a ser unes dones bledes en espera d’un home que les rescati de tot mal. Per començar, no és un conte, sinó una llegenda, hereva dels mites antics, i com a tal no podem caure en l’error d’interpretar-la com textual en lloc de simbòlic.

Si prenem al cavaller com un cavaller real de sexe home, i la princesa com una princesa real de sexe dona, el drac també ha de ser real, no una metàfora. O tots són concrets i tangibles, o tots són metàfores. Si no quadra que el drac existeixi, com és obvi, és que tots són personatges simbòlics, (el cavaller, la princesa, el drac, són símbols del que Inconscient Col·lectiu) i el missatge va dirigit al psiquisme per ajudar en el desenvolupament personal.

LA LLEGENDA

Recordem breument el relat, tal com es narra a Catalunya: apareix un drac que assola un poblat (majorment, la vila de Montblanc). Se li combat sense èxit cap, la seva força és descomunal. S’acorda dipositar sempre, en un lloc concret, animals perquè siguin el seu aliment. Arriba un dia que el poblat es queda sense caps de bestiar, i s’acorda lliurar al drac una persona, que serà elegida per sorteig. Aquesta persona resulta ser la filla del rei, la princesa, qui accepta la seva sinó. Un cop al lloc, disposada al seu sacrifici, apareix el cavaller Sant Jordi a lloms d’un blanc corser, combat al drac, li fereix i el venç. La sang vessada, en caure a la terra, fa germinar un roser que dóna una rosa vermella. El sant cavaller li entrega a la princesa.

Una coneguda variant de la llegenda afirma que, un cop ferit el drac i sorgida la rosa, el drac es torna mans davant la princesa qui, amb el seu mocador o bé amb una cinta, condueix al drac com si d’un gegantesc gos o cavall es tractés.

Paolo Uccello, Sant Jordi i el Drac (1456). La princesa subjecta al drac amb una corretja o cinta.

No analitzaré aquí tota la llegenda de Sant Jordi, sinó que, per ser breu, em centraré en aquests tres personatges centrals i el desenllaç.

EL DRAC

És el símbol de l’inconscient col·lectiu més antic que els altres de la història. Ha estat utilitzat per molt diverses cultures i civilitzacions, tenint aspectes tant benefactors com destructius i perniciosos.

En l’alquímia, el drac representaria tant la matèria primera a treballar, llurs vapors tòxics són perillosos, com l’esperit del mercuri que abastava un gran tresor: el sí-mateix (el més autèntic i sagrat de l’ésser humà). En el nostre relat representa la matèria primera i fosca, els instints primigenis negatius, tot el que encadena i intoxica a l’home.

LA PRINCESA

Què representa la princesa? L’ ànima, no només en el seu aspecte de la personificació de la naturalesa interna pura, sinó també el concepte anima segons CG Jung: la contrapart femenina que tot home té que li permet el contacte amb els seus sentiments i l’expressió dels mateixos, la intuïció , la creativitat, la relació amb les dones, etc. L’arquetip de la vida mateixa. El Eros matern.

EL SANT CAVALLER

No es tracta d’un aguerrit cavaller, és un Cavaller Sant: al·lusió directa a l’Arcàngel Micael, únic capaç d’expulsar Llucifer del cel. En el psiquisme representaria el Logos sagrat, un animus (segons Jung, la contrapart masculina que tota dona posseeix, el logos, l’acció, etc) evolucionat, una llum arquetipal de coneixement intern que s’activa com a conseqüència del treball profund amb un mateix.

LA ROSA

La rosa vermella és la imatge alquímica associada a l’èxit de l’obra, que ens apropa a l’obtenció de la pedra filosofal (la qual, en contacte amb els metalls innobles els transformarà en or, i en contacte amb l’aigua la transformarà en l’elixir de la salut i la llarga vida). Aquí està simbolitzant l’èxit del treball amb un mateix, el fruit de la individuació, el arribar a ser realment un mateix.

INTERPRETACIÓ DEL RELAT

Què ens vol comunicar la llegenda? Unint el que simbolitzen aquests personatges amb l’acció de la història, ens està parlant de que la nostra ànima està sotmesa a instints salvatges, primitius, o bé als dimonis interiors (que poden ser idees rígides o persecutòries) que estan aniquilant la nostra veritable essència. Hem de combatre per rescatar el més bell en nosaltres mateixos.

Però atenció, és important que no s’aniquili al drac, com succeeix en aquesta variant de la llegenda: en l’alquímia la matèria primera tòxica, amb molt de temps i treball, es transforma. Els baixos instints no s’han de reprimir, ja que poden explotar virulentament en el futur, ni sublimar en alguna cosa compensatori ja que la potència dels instints pot ser superior al que es sublima; s’han de transformar reconeixent la pròpia ferida (a la manera del centaure Quiró, el Guaridor Ferit, qui volent curar la seva pròpia ferida va crear la Medecina) i, un cop domesticats (el drac sotmès), són una font d’energia i vitalitat al nostre servei, amb la qual cosa podrem desenvolupar la nostra autèntica personalitat, ser nosaltres mateixos de veritat en tot el seu esplendor: la rosa vermella en mans de la princesa.

El femení arquetípic en nosaltres és importantíssim, si no gaudeix de bona salut és impossible l’èxit de la nostra evolució personal. No serà estrany pensar que la llegenda anava majoritàriament dirigida als homes, també afectats pel patriarcat: si s’és capaç de rescatar la pròpia ànima reprimida i potser mutilada, se salva un a si mateix i es recupera la bona relació amb les dones . I actualment és tan necessari com llavors.

Per això ha perdurat fins als nostres dies, però actualment el psiquisme col·lectiu està realitzant canvis en la celebració (que és l’externalització textual de la simbologia interna): va començar amb el noi regalant una rosa vermella a la noia que estimava, després es va afegir que la noia correspongués amb un llibre. Això sí que era masclista, i en les últimes dècades va canviar, nois i noies es regalen llibres mútuament, a més de la rosa, de múltiples colors possibles, a la noia. I darrerament, també la rosa és regalada als homes.